PETITES HISTÒRIES

 Per què parlem de croquetes quan volem parlar de sexe?

Feia temps que l'Alake havia decidit dedicar els seus dies lliures a perdre's pels carrers de la ciutat. Vagabundejava sense rumb mentre el seu cervell vagava a la deriva com un vaixell sense timó.

Aquell matí de principis de juny, es plantà quasi sense adonar-se'n davant una petita cafeteria “vintage” situada en un carreró del Born. Mentre caminava, els engranatges del seu cap es preguntaven per què ens costa tant a les persones, ella mateixa inclosa, dir als altres el que realment ens passa per dins. L'Alake es preguntava perquè deia “Tranquils, estic bé. Deixeu-me sola” quan es moria per una abraçada i només tenia ganes de plorar, “No pateixis, no estic enfadada” quan es moria de ràbia o per què somreia absurdament davant d'aquella imbècil a qui detestava.

Aixecà el cap i s'adonà que seguia palplantada enfront del petit establiment i sense pensar-ho hi entrà d'una revolada. Quan s'acostà a la barra per demanar un cafè, el cor li féu un salt, se li enrojolaren les galtes i començà a suar mentre se li mullava l'entrecuix. La cambrera que la mirava fixament rere el taulell tenia uns ulls enormes i blavíssims, era esprimatxada i uns pits petits i punyents se li marcaven sota la samarreta negra. Vestia com un noi, tenia els cabells curts i un rostre androgen que posà l'Alake a mil.

- Un cafè sol, si us plau - 

( Déu meu, però que bona que estàs. Et follaria aquí mateix. Et tiraria sobre la barra i t'arrencaria tota la roba. )

- De seguida – respongué la noia amb veu suau - 

(Mmmm, m'he posat nerviosa i tot. Aquesta mossa que acaba d'entrar té un no sé què...Serà lesbiana? No sabria què dir-te...Feia temps que el meu cos no reaccionava d'una manera tan bestial davant una tia que acabo de veure per primer cop. )

- Perdona, posa'm també un parell de croquetes de les què tens allà -

( Estic tremolant, com m'agradaria saber com es diu; li pregunto? No, es pensarà que sóc una sortida...He de buscar algun tema de conversa... ) - Per cert, són casolanes?

- Sí, les fa la cuinera cada matí -

(Té una carona de no haver trencat mai un plat i alhora foc als ulls. Que calenta que m'està posant. Què li podria dir? ) 

- En tenim de carn d'olla i de pollastre.-

( Estic segura que a l'Eva li agradaria, és el seu tipus però què li dic. Ni tan sols sé el seu nom. No puc dir-li “M'has agradat, trobo que ets guapíssima “, o sí? Li dic? No, està molt seriosa, passo de dir res.)

- Doncs posa-me'n una de cada -

(Quina vergonya, per què lligo tan malament...? Segurament pensa que sóc idiota.)

- Ara mateix - 

( A més a més, la situació és complicada, com li explico?...”Mira jo tinc parella però som de compartir, ja saps, força lliberals. Vols conèixer la meva nòvia i si t'agradem fer un trio amb nosaltres?”...Uffff...Com estic avui, millor li poso les croquetes i me n'oblido. Segurament és hetero... )

- Aquí les tens.

- Gràcies -

( Quines mans més grosses, com m'agradaria que aquestes mans em toquessin els pits; em deixaria fer el que fos. Estic a punt d'esclatar només de mirar-la...ufff, segur que m'ho ha notat, m'he posat vermella. Quina vergonya...Ella ni tan sols s'ha fixat en mi.)

Després d'un llarg silenci, l'Alake pagà la seva consumició i sense aixecar la vista sortí del local mirant-se fixament les puntes de les sabates. Quan la porta es tancà al seu darrere, la Júlia sospirà i recollí la tassa i el platet buits.