PETITES HISTÒRIES
Per què parlem de croquetes quan volem parlar de sexe?
Feia temps que l'Alake
havia decidit dedicar els seus dies lliures a perdre's pels carrers
de la ciutat. Vagabundejava sense rumb mentre el seu cervell vagava a
la deriva com un vaixell sense timó.
Aquell matí de principis
de juny, es plantà quasi sense adonar-se'n davant una petita
cafeteria “vintage” situada en un carreró del Born. Mentre
caminava, els engranatges del seu cap es preguntaven per què ens
costa tant a les persones, ella mateixa inclosa, dir als altres el
que realment ens passa per dins. L'Alake es preguntava perquè deia
“Tranquils, estic bé. Deixeu-me sola” quan es moria per
una abraçada i només tenia ganes de plorar, “No pateixis, no
estic enfadada” quan es moria de ràbia o per què somreia
absurdament davant d'aquella imbècil a qui detestava.
Aixecà el cap i s'adonà
que seguia palplantada enfront del petit establiment i sense
pensar-ho hi entrà d'una revolada. Quan s'acostà a la barra per
demanar un cafè, el cor li féu un salt, se li enrojolaren les
galtes i començà a suar mentre se li mullava l'entrecuix. La
cambrera que la mirava fixament rere el taulell tenia uns ulls
enormes i blavíssims, era esprimatxada i uns pits petits i punyents
se li marcaven sota la samarreta negra. Vestia com un noi, tenia els
cabells curts i un rostre androgen que posà l'Alake a mil.
- Un cafè sol, si us
plau -
( Déu meu, però que
bona que estàs. Et follaria aquí mateix. Et tiraria sobre la barra i
t'arrencaria tota la roba. )
- De seguida –
respongué la noia amb veu suau -
(Mmmm, m'he
posat nerviosa i tot. Aquesta mossa que acaba d'entrar té un no sé
què...Serà lesbiana? No sabria què dir-te...Feia temps que el meu
cos no reaccionava d'una manera tan bestial davant una tia que acabo
de veure per primer cop. )
- Perdona, posa'm també
un parell de croquetes de les què tens allà -
( Estic tremolant, com
m'agradaria saber com es diu; li pregunto? No, es pensarà que sóc
una sortida...He de buscar algun tema de conversa... ) - Per cert, són
casolanes?
- Sí, les fa la
cuinera cada matí -
(Té una carona de no
haver trencat mai un plat i alhora foc als ulls. Que calenta que
m'està posant. Què li podria dir? )
- En tenim de carn d'olla
i de pollastre.-
( Estic segura que a
l'Eva li agradaria, és el seu tipus però què li dic. Ni tan sols
sé el seu nom. No puc dir-li “M'has agradat, trobo que ets
guapíssima “, o sí? Li dic? No, està molt seriosa, passo de dir
res.)
- Doncs posa-me'n una
de cada -
(Quina vergonya, per
què lligo tan malament...? Segurament pensa que sóc idiota.)
- Ara mateix -
( A més a més, la situació és
complicada, com li explico?...”Mira jo tinc parella
però som de compartir, ja saps, força lliberals. Vols conèixer la
meva nòvia i si t'agradem fer un trio amb nosaltres?”...Uffff...Com estic avui, millor li poso les croquetes i me n'oblido.
Segurament és hetero... )
- Aquí les tens.
- Gràcies -
( Quines mans més
grosses, com m'agradaria que aquestes mans em toquessin els pits; em
deixaria fer el que fos. Estic a punt d'esclatar només de
mirar-la...ufff, segur que m'ho ha notat, m'he posat vermella. Quina
vergonya...Ella ni tan sols s'ha fixat en mi.)
Després d'un llarg
silenci, l'Alake pagà la seva consumició i sense aixecar la vista
sortí del local mirant-se fixament les puntes de les sabates. Quan
la porta es tancà al seu darrere, la Júlia sospirà i recollí la
tassa i el platet buits.
