martes, 25 de septiembre de 2012

I visqueren felices - Entrevista


-Hola! El blog del projecte "I visqueren felices" (http://ivisquerenfelices.blogspot.com.es/) ens explica que teniu com a objectiu mostrar una cara alegre i vital del món lèsbic. Per aconseguir-ho es proposa reunir tota una sèrie de relats de temàtica lèsbica amb final feliç. Com va sortir la idea de fer aquest projecte? I sobretot, quin va ser el motiu?
 
Teníem ganes de promoure una altra visió de les relacions entre lesbianes. No ens sentíem representades per les històries que llegíem. Hi trobàvem a faltar una representació més àmplia de les dones lesbianes, més diversa i positiva. Feliç, en definitiva. Volíem trobar-hi dones que gaudeixen, que aprenen de les experiències que viuen, que se'n surten.



-Voleu lluitar contra una imatge negativa del lesbianisme que creu que les relacions entre dones són conflictives. Com creieu que s'ha arribat a crear aquesta deformació? I com s'ha pogut consolidar?

D'una banda, hi ha la visió misògina, que percep les dones com a conflictives i complicades i intenta crear competitivitat i rivalitat entre elles; d'altra banda, hi ha la lesbofòbia, que rebutja les relacions entre dones i les estigmatitza perquè el lesbianisme demostra que les dones no necessiten un home per tenir una vida completa i sexualment activa. Ja sabem que una dona sense un home és com un peix sense bicicleta...
 
-El projecte porta implícita la idea  que l'acte creatiu té una funció que va més enllà de la reivindicació personal, de dir allò que un vol, sinó que voleu que sigui un mecanisme de canvi social o si més no, de percepció social. Segons la vostra opinió, quin és el lloc de l'art en aquest moment de crisi? I a través de quins mecanismes creieu que pot treballar la creativitat a l'escenari que tenim avui dia?
 
L'art permet canviar l'imaginari col·lectiu i per tant transformar la realitat. El que no siguem capaces d'imaginar, tampoc no serem capaces de viure-ho. I el que imaginem és important representar-ho. En moments en què tot està en crisi i en què tot és car, hem de buscar altres maneres de fer cultura i de fer art. I és en aquests moments que ens adonem que amb pocs mitjans podem fer molt; que no calen grans inversions per crear. L'autogestió és a la base del nostre projecte.

 
-En un  món occidental on es creu que ja estan plenament integrats els col·lectius homosexuals i feministes en temes socials, de visibilitat i drets, es crea cada vegada més una fractura entre les reinvindicacions d'aquests i certa percepció social que creu innecessàries aquestes postures. Què els  diríeu, a aquesta gent que creu que les protestes d'aquests col·lectius són injustificades?

És cert que en el país en què vivim hi ha lleis teòriques que protegeixen la diversitat sexual, però una cosa és haver aconseguit certs drets, i una altra de molt diferent és el grau de llibertat assolida. I és una realitat que les relacions homosexuals no es poden viure socialment amb la mateixa llibertat que les relacions heterosexuals. És per això que, a banda de reivindicar els drets socials, creiem que és tan important transformar la quotidianitat i crear un altre imaginari.

-Per la meva part ja està tot! Gràcies!! Si hi ha qualsevol cosa que volguéssiu dir.. Endavant! Una abraçada i sort amb el projecte!





Nota a 01/01/2014
Han passat uns mesos des d'aquesta entrevista i el projecte ja està a punt de sortir del forn. Aviat podrem tenir el llibre a les nostres mans, però per anar fent boca us deixo el booktrailer: http://vimeo.com/81397075
Si voleu més informació o adquirir el llibre visiteu la seva pàgina http://ivisquerenfelices.blogspot.com.es/  





 

domingo, 16 de septiembre de 2012

L'Hesperia


El vent recorre els carrerons obscurs. Un vent repugnant que porta flaires del clavegueram i brossa. Aquesta part que encara conserva l'antiga estructura medieval li costa renovar l'aire viciat. Com si estigués enganxat a les totxanes ennegrides, a la pell de la gent que camina per ells, als cotxes i a les llums que trontollen.
Ningú viu ara en aquesta part de la ciutat, només hi han botigues de roba, cafeteries i hotels per a guiris. Els joves han fugit deixant al seu darrere una horda de cadàvers gemegants. El color cetrí taca la carn.
I dels seus peus sorgeix un colós ombrívol que cobreix de nafres la nit, ferida per la pedra, guarida per a uns vitralls d'on fuig l'ònix dels seus budells.
Sota l'espassa i l'olivera. Dues figures parlen al mig de la nit. Una porta unes robes velles i estripades, cobert per una gavardina pudent. Els seus dits son greixosos i plens de nusos. Els seu rostre s'amaga sota una barba que ha crescut salvatge durant anys i amb tot, sembla un pidolaire.
El seu acompanyant és absolutament oposat, amb un tres-quarts elegant i amb armilla, pulcrament afaitat i perfumat. No obstant al seu rostre hi ha un signe gravat, com aquell que té el desig però no sap que fer-ne d'ell.
Aquest li diu: - Estem envoltats per la mort, no ho veiem però és així. Tot això en que creiem, la política que en ha de lliurar, són mentides que ens enverinen fins a matar-nos. Mira! Qualsevol creuria que la feina del dia a dia hem dóna la vida i la llibertat, però tot és mentida i tot és mort. La por s'arrossega per terra i no podem fer res perquè tot és mort. Els nadons neixen morts i la llet de les seves mares està emmetzinada. I la lluna? On és? Fins i tot ella és morta, perquè la mort creix de sota nostre. Camina darrera les espatlles, sento el seu alè i la seva respiració plena de llim. La societat està malalta, però no pel vici com diuen els vells. Santa la ciutat de Sodoma on l'ànima mai troba repòs; on fins i tot els estels són sotmesos als desitjos dels homes. Tan sols una pedra d'aquella té més valor que tota aquesta ciutat. Més ens caldria ser freds o calents, ser qualsevol cosa més que no ser res. Ara no existeixen ni homes, ni dones, no hi han éssers humans perquè ningú és. Una foscor silenciosa cau a damunt nostre i ens podrim en aquesta presó. Tan lleugera i tan cruel. Hi hauria suficient amb que algú fos quelcom, però tothom s'ho mira des de la distància. Odio el silenci perquè impedeix que les coses es puguin moure, fins i tot el vent fa soroll. La fressa de les heures quan omplen els cranis. Això és una necròpolis, som enterrats vius. Més enllà d'aquests murs s'estén tot un passadís de condemnats i just a la porta de la presó, espera el botxí amb la destral ben esmolada. No només talla la carn sinó també l'esperit. La sang que falta als nostres cossos corre per sota nostre omplint el clavegueram.
No desesperis amic meu – Li diu l'altre mentres li passa el braç per damunt el clatell. - Vaig conèixer un jove, de faccions gregues i músculs forts. La seva pell era de coure amb el foc de la passió impresa en ella. Els seus llavis sensuals i femenins convidaven a mossegar-los. Era la reencarnació mateixa de Dionís. D'haver-lo vist l'hagueres imaginat al mig d'una orgia o immers als plaers uranistes. Però malgrat tot es sentia com tu. Fins que finalment va aconseguir salvar-se.
-Explica'm aquest prodigi, aquests secret nigromàntic. Dóna'm el cel i els estels, la negror de la nit i el urpir de la pluja. Els cargols d'una roda de la fortuna que no gira. Que mai gira.
-Un dia anava passejant per aquests mateixos carrers, anava trompa de rom i de sobte va veure un reixat de ferro que mai havia vis allà. De primeres va pensar que era producte de l'alcohol però de seguida va veure que no era així. Va apropar-se i la porta era oberta, així que va passar endins. Mentre s'endinsava en aquell passadís va aixecar el cap i va veure a l'Orió més brillant i bonic que mai. L'única constel·lació que era capaç de reconèixer al firmament.
En acabar va arribar a un jardí immens, mig en penombra gràcies a la llum de la lluna abans desapareguda. L'herba lluïa tant que semblava que estigués gebrada, tot era vegetació luxuriosa i l'espai del mateix infinit. Els colors ballaven al ben mig de l'escena, de campanetes blaves i el groc dels matabous, el romaní i el llentiscle. A sobre d'ells els xipresos s'alçaven com a sentinelles gegantins.
De sobte va adonar-se de que se sentia una estranya melodia. Dolça i misteriosa, pròpia de la gent menuda de la que parlava l'Arthur Machen. Va continuar caminant per tal de trobar la font d'aquella melodia. En un petit clar hi havia un majestuós taronger, però els fruits eren d'or i argent. En ell una figura s'hi recolzava d'esquena mentre tocava un estrany instrument de vent. Tot ell semblava fet del metall noble de les taronges. Era nu completament i els seus membres eren d'una perfecció tal que tothom es creuria foll i diria la paraula "faune." Els seu rostre era delicat i estilitzat. No hi havia res en ell que fos groller. La seva planta era poderosa, una figura que emanava força. Un ésser tant sublim només podrà ser un portador dels secrets de l'home. Com si no, pot encendre l'ànima nostra? Els seu cos banyat pels reflexos dels jardí i la nit, allò que insinuava amb la música. Uns llavis sensuals i càlids, humits per les llavors de les magranes. La seva veu era molt dolça: - Per què no veus de la font petit meu? Veus que és clara, aquí és on s'amaga la lluna a les nits fosques, perquè fins hi tot ella ha d'oblidar. No deien a l'orient que fins i tot les orenetes han de somiar?
Al seu voltant hi ballaven tres criatures encisadores. Fent moviments capriciosos, de voluptuoses intencions. Era la seva pell de sofre perquè li cremaren el cor només de veure-les. Però i les ombres, aquella flama que crema l'esperit i la sed que fereix la gola, tot pot ser tancat. Però si almenys tinguessin ombres allà on trepitgen. Deu ser l'estol de l'Hesperia que dansa a la nit de l'home. D'aquells que el seu cor s'ha consumit i jeuen en algun carreró. Què importa si allò no es podia creure? Només havia de tancar els ulls. Així escoltaria la música ell i només ell, per romandre a l'estol gloriós de l'Hesperia. Allà on arriben aquells que no tenen port.
-Però això – preguntà el seu amic – Això com ho pots saber?
-Saps? A vegades quan passejo tot sol tinc la sensació d'escoltar una estranya melodia d'una flauta que em crida.